Por: José Pablo Ferrándiz

La opinión de los españoles sobre los partidos políticos no puede ser más negativa: un 89% cree que tienden a pensar solo en lo que a ellos les beneficia e interesa, un 82% considera que no tienen en cuenta ante todo lo que piensa la gente y un 79%  que tal y como funcionan y están organizados actualmente es difícil que logren atraer y reclutar para la actividad política a las personas más competentes y mejor preparadas. Por otro lado, un 70% de los ciudadanos no siente representados sus intereses por ningún partido político y un 64% no se identifica ideológicamente con ninguno. Y en cuanto a confianza institucional, los ciudadanos suelen situar a los partidos en puestos de cola.

El alejamiento de los ciudadanos conduce a lo que los politólogos Katz y Mair denominaron la cartelización de los partidos políticos: cuando las bases sociales, los afiliados y los simpatizantes se alejan de los partidos políticos y, por tanto, dejan de realizar, entre otras cosas, aportaciones económicas, los partidos necesitan asegurarse su supervivencia en otro lado. ¿Cómo? Dejando de ser intermediarios entre la sociedad civil y el Estado para ser absorbidos por este último. Una vez dentro, como los partidos en el poder son los responsables de regular las subvenciones estatales, convierten al Estado en su principal financiador. Ya no necesitan a sus electorados para sobrevivir. La política acaba así profesionalizándose: los partidos se convierten entonces, según estos autores, en asociaciones de profesionales y no de votantes. Con la cartelización los partidos siguen compitiendo electoralmente pero sabiendo que comparten un interés común: la supervivencia. Los programas electorales se asemejan cada vez más entre sí y atañen a fines que todos comparten, limitando el grado en el que los resultados electorales pueden determinar las acciones del gobierno.

Según Katz y Mair, la cartelización de los partidos se produjo en occidente en los años 70. En España, sin embargo, este proceso tuvo lugar más tarde, una vez reinstaurada la democracia: nos incorporamos con retraso pero nos pusimos al día en poco tiempo.

La pregunta que cabría hacerse es si en el caso español, la cartelización de los partidos políticos fue la consecuencia del alejamiento de los ciudadanos, como Katz y Mair dicen que ocurrió en el resto de países, o si más bien fue la causa. Las críticas y demandas del reciente movimiento social denominado 15M parecen sustentar en mayor medida esta segunda opción.

‘El Museu com a pretext’ és el títol d’una exposició que es troba al Palau de l’Abat del Monestir de Sant Feliu de Guíxols. És a dir, a la part més noble.
Les obres que s’hi veuen són de vuit autors (Hans-Peter Fedlmann, Edi Hirose, Candida Höfer, Jordi Mitjà, Perejaume, Jaume Pitarch, Araya Rasdjarmrearnsook i Eulàlia Valldosera).
L’alcalde de Sant Feliu de Guíxols, Joan Alfons Albó, el vicealcalde, Pere Albó, les dues comissàries Anna Capella i Cristina Masanés i el delegat territorial de Cultura, Antoni Baulida han inaugurat aquest dissabte 18 de juny la mostra.
La noblesa de l’espai (la joia de la corona del Monestir) és el marc més adient per a una mostra així. Es pot contemplar, amb una simple visita, les dues coses: l’encís de l’exposició i l’encís de l’espai.

L’exposició
És una exposició organitzada pel Departament de Cultura, a través de la Direcció General de Promoció i Cooperació Cultural, i produïda pel Museu de l’Empordà, l’exposició presenta una reflexió sobre el museu com a element generador de l’imaginari col·lectiu que configura el relat de l’art. Comissariada per Anna Capella i Cristina Masanés, la mostra porta les propostes de vuit creadors a sis municipis catalans. Després de la seva inauguració a Sabadell, el passat mes de gener, i de l’estada a Cornellà, la mostra viatja a Sant Feliu de Guíxols, on es podrà veure fins el proper 4 de setembre. Posteriorment, es podrà visitar a Tortosa, Lleida, Mataró i l’Hospitalet de Llobregat, on acabarà el seu recorregut el juny de 2012.

El relat de la mostra
“El museu com a pretext” aplega algunes de les creacions de vuit artistes de diferents generacions i contextos culturals que reinterpreten la idea de museu i que deixen de concentrar-se en el contingut evident d’aquest per posar en joc la seva semiòtica i estructura ocultes. Així, temes de debat recorrent per part de la comunitat artística com la sacralitat de l’obra d’art, el mite de l’autoria, els punts cecs, les reflexions entorn del museu com a continent, la construcció de discurs, la mirada dels professionals que en tenen cura i els destinataris d’aquest espai, són presents en la mostra a través de les propostes dels creadors que hi participen.

Cultura en Gira
La itinerància d’“El museu com a pretext” s’emmarca en el programa Cultura en Gira, impulsat pel Departament de Cultura per fer més accessibles el teatre, la música, la dansa, el circ i les arts visuals a la ciutadania. En concret, en aquest darrer àmbit, el programa pretén reforçar l’activitat cultural dels municipis, fer més accessible l’art contemporani posant un èmfasi especial en la difusió del patrimoni contemporani públic de museus i col·leccions i augmentar l’interès ciutadà per aquest art.

Aquesta és l’onzena exposició que forma part del programa, que, coordinat pel Departament de Cultura, compta amb la cooperació dels ajuntaments que programen les exposicions en els centres d’art i sales d’exposicions municipals.

En el marc de la programació Cultura en Gira.
Aquesta mostra es basa en una recerca generada des del museu sobre la condició de l’art. Vuit artistes de diverses disciplines reflexionen sobre el museu com a contenidor d’art i d’història en una exposició concebuda amb la intenció de proporcionar un efecte mirall sobre la pròpia idea de l’art i la funció dels museus.

Els artistes participants són:
· Eulàlia Valldosera
· Perejaume
· Jaume Pitarch
· Candida Höfer
· Hans-Peter Feldmann
· Jordi Mitjà
· Araya Rasdjarmrearnsook
· Edi Hirose

Calendari:
· Des del 13 de gener fins al 13 de març al Museu d’Art de Sabadell
· Des del 19 de març fins al 21 de maig a l’Espai d’Art Mortiz de Cornellà de Llobregat
· Des del 18 de juny fins al 4 de setembre al Monestirde Sant Feliu de Guíxols
· Des del 16 de setembre fins al 30 d’octubre a l’Escorxador de Tortosa
· Des del 17 de novembre de 2011 fins al 15 de gener de 2012 al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida
· Des del 27 de gener fins al 25 de març de 2012 a Can Palauet de Mataró

09/06/11 02:00 – Anna Ballbona

Iolanda Mármol acaba de publicar el llibre “Secretos de campaña” (Laertes) Foto: DANI POZO.

1

Canals relacionats

• Canal: Entrevistes

Altres articles de l’autor

• 28/05/2011 Wembley, abans i ara
• 14/05/2011 Els Folch i Torres

Més articles …

Iolanda Mármol (Mataró, 1973) és investigadora en comunicació política i ara acaba de publicar el llibre ‘Secretos de campaña’ (Laertes). Ara resident a Madrid, aquesta llicenciada en Ciències de la Informació aporta, en el volum, algunes claus sobre la campanya electoral de les generals del 2008 i el duel entre Zapatero i Rajoy. Una campanya en què, segons defensa, es va activar amb tota força “la seducció del màrqueting” i l’apel·lació a les emocions per sobre dels arguments

Al seu llibre diu que la campanya de les últimes generals va ser la més americanitzada a l’Estat. Per què?

Perquè es basa en les figures de Zapatero i Rajoy. Les marques dels partits gairebé desapareixen i tot l’èmfasi està focalitzat en les seves personalitats. Tota la campanya es construeix a través d’emocions més que d’arguments. La gent cada vegada sent més apatia per la política. Hem vist com cristal·litzava aquesta sensació, per exemple, amb moviments com el 15-M. Els partits tenen una gran dificultat per arribar a aquest nucli de població.

No és paradoxal que amb tantes eines de màrqueting la desafecció sigui creixent?

Perquè hi ha molts motius que la provoquen. La societat està molt cansada i detecta aquestes estratègies, no només dels partits polítics, sinó també de les firmes comercials, que intenten demanar-los només el vot, no l’opinió durant quatre anys. En les últimes eleccions ha pujat molt l’abstenció, sobretot, entre els votants socialistes. El 14% dels vots que ha perdut el PSOE se n’han anat a l’abstenció i un 7%, al vot en blanc.

En les properes generals, com hauria de ser la campanya o com la preveu?

És una aposta arriscada. Si fossin ara, tornarien a ser unes campanyes focalitzades en Rubalcaba i en Rajoy. Al PSOE, la marca els fa perdre vots. Rubalcaba intenta distanciar-se de la imatge de Zapatero, està dient: vull que em conegueu com Alfredo, vol construir una relació molt propera amb el ciutadà. I Rajoy està treballant en la mateixa línia. Li intenten donar un format més espontani. A Rajoy, li va molt bé la marca del PP, perquè té pes com a gestor econòmic.

El debat d’arguments queda de banda?

Sí. Una altra cosa és que, amb el context de crisi, no es pot apel·lar a la il·lusió, com apel·lava el PSOE. Hi ha sentiments que estaran exclosos per si mateixos. No es pot ser tan naïf com va ser Zapatero fa quatre anys. Recorda aquells cartells de “por el pleno empleo”. Guanyarà el PP si aconsegueix capitalitzar tota aquesta gent indignada amb la crisi. I guanyarà Rubalcaba si aconsegueix apuntar-se determinats èxits com ara la sortida de la crisi o la fi d’ETA i sap dir a la gent: “No es resignin a Mariano Rajoy, perquè jo sé que a les enquestes ell no agrada”.

Com es reflota la marca PSOE?

Dependrà molt del que passi a les eleccions del 2012. No és el mateix perdre per 13 punts, que perdre per 2 punts. També dependrà de si hi ha un congrés extraordinari o no. Però una marca es reconstrueix molt també a través d’un lideratge. El gran risc de les campanyes personalistes és aquest. Associes un immens projecte a una persona. Si aquesta persona perd la credibilitat, tot aquell partit s’ensorra. Això és el que ha passat amb Zapatero. El 2008 el PSOE no existia, eren les celles de Zapatero.

Això li podria passar a Mas?

Ells ho han intentat evitar, amb això del govern dels millors. Totes les campanyes tenen un punt de personalització, però hi ha graus. La imatge de Mas ha canviat molt, des que va ser el successor de Pujol fins a un home que ja ha fet la seva travessa pel desert. Aquest canvi d’imatge ha contribuït molt. A més de l’efecte de la crisi que arrossega a totes les eleccions.

Montilla era l’antilíder?

Montilla no transmetia una imatge de líder, mai la va transmetre. Que si no hi hagués hagut crisi potser li hauria anat millor? Segur. Però mai va arribar a comunicar. Aquesta és la clau que té Rubalcaba a la butxaca. A banda d’una persona intel·ligent, és un comunicador nat. Ell no va a una roda de premsa a contestar preguntes. Ell va a col·locar els seus missatges. I això és la comunicació política.

Darrera actualització ( Dijous, 9 de juny del 2011 02:00 )

Publicat a

• El Punt Barcelona 09-06-2011 Pàgina 17
• El Punt Comarques Gironines 09-06-2011 Pàgina 17

http://www.xrassociats.com/

http://www.elpais.com/articulo/espana/fabrica/candidato/elpepiesp/20061015elpepinac_7/Tes

Què ha passat, PSC?

Ja coneixem el resultat de les eleccions municipals a Catalunya i municipals i autonòmiques a Espanya. I el resultat, llevat d’algunes excepcions -Lleida, Tarragona, etc.- és el mateix en els dos llocs: un color blau intens que ho inunda tot. Victòries aclaparadores de CiU a Catalunya i del PP a nivell espanyol.

Han pujat molt aquests dos partits? No, lleument, llevat d’alguna excepció.

I què ha passat doncs? que el PSOE s’ha desplomat. Tant el PSOE com el PSC han aconseguit uns pecentatges electorals minsos per un partit de govern: al voltant del 25%. Només el PSC, ha perdut 200.000 vots respecte al 2007, més d’un 20% del seu electorat del 2007.

Si bé el meu diagnòstic és igualment aplicable al PSOE, em centraré en el PSC ja que és aquest partit qui anticipa més clarament els problemes estructurals del gran partit d’esquerres que ha liderat fins ara, el municipalisme català.

Des del 2003, el PSC pateix dos problemes estructurals que fan que el seu electorat es vagi reduïnt elecció rera elecció. I si s’hagués de resumir en una paraula seria inmigració.

L’arribada massiva d’immigrants ha provocat molts canvis en els principals barris populars de Catalunya. Ha canviat el paisatge del barri i això ha generat un malestar evident. Això ha provocat l’èxode de bona part dels habitants tradicionals d’aquests barris a altres zones de la ciutat i el canvi de comportament electoral de molts dels que s’han quedat: votant a partits amb discursos clarament contraris a la inmigració o abstenint-se i deixant de votar al partit que tradicionalment els representava: el PSC.

Així doncs, el principal problema estructural del PSC és que la seva base fixe de votants es va reduïnt cada elecció. El seu coixí mínim de votants cada vegada és més petit. En varis sentits:
- Geogràficament, els “seus” barris tradicionals cada vegada acullen a menys votants. No són àrees de creixement demogràfic a nivell de cens sinó de decreixement.
- Sociològicament: Bona part dels seus votants estan enfadats amb el seu discurs en els principals temes que els afecten: inmigració, seguretat i economia.
- Demogràficament: Els fills dels votants tradicionals del PSC no són fidels com al seu pares al vot. La majoria s’abstenen o voten altres opcions. Aquest comportament vé afavorit per què normalment, han abandonat el barri dels seus pares i s’han mudat a un altre barri més lligat amb la ciutat i amb un comportament electoral diferent.

El segon problema estructural del PSC és l’abandonament de les classes mitges.
Des d’inicis del s.XXI, el PSC s’ha anat distanciant de les classes mitjanes de la societat. El discurs, el llenguatge del partit, no lliga amb un espai central d’un societat més individualitzada, més progressista i més conservadora alhora. Les classes mitjanes no veuen al PSC com al partit modern que veien en la Barcelona de Maragall o la Girona de Nadal. El PSC ha perdut els Eixamples. De Barcelona i de Girona, no de Lleida. Sense els Eixamples, no es guanyen eleccions.
Aquest problema també el té el seu homòleg espanyol. El PSOE s’està distanciant de les clases mitjanes urbanes espanyoles. I no ara amb la crisi, sinó que vé de llarg: el PP va guanyar al 2007 a 7 de les 8 capitals de província d’Andalusia. I sis amb majoria absoluta. Al 2011 ha guanyat ampliament a totes.

A aquests dos problemes estructurals s’hi suma un problema conjuntural important: la crisi econòmica. La crisi ha provocat un vot de càstic important al PSC, ja que castiga especialment als seus electors. Molta gent a votat en contra de les polítiques de Zapatero o del govern tripartit i molts dels seus votants, s’han quedat a casa descontents amb la situació econòmica i l’atur que aquesta ha generat.

Tot això explica -en bona part- el per què d’aquests resultats tant dolents per el PSC.

Què hauria de fer el partit per recuperar terreny electoral? Bàsicament dues coses:

- Tornar a esdevenir un actor social -sobretot entre les classes mitjanes i els seus barris- inserir-se amb la societat, participant més, obrint-se més, canviant el discurs.

- Buscar nous nínxols electorals. mantenint el seu votant fidel, ésser conscient que aquest no és suficient. Ha d’obrir-se a nous segments, a nous grups socials. En definitiva, ha d’augmentar la base. Per què com deia Morris: Tota victòria ha de construïr-se al voltant d’un grup actiu i fidel de la població, a partir d’aquí s’ha d’anar sumant nous grups i nous segments, però la base de partida és clau. Els demòcrates tenen una base de partida amb els afroamericans i els republicans amb el Tea Party i els evangelistes. A partir d’aquí, anar sumant.

Aquest és el camí. No n’hi ha d’altre.

La imagen, que era un montaje, dio la vuelta al mundo

Cómo se desmontó la falsa foto de Bin Laden

play

• Afp emplea el programa Tugstène para desenmascarar imágenes trucadas
• Así se descubrió la superchería de la imagen que dio la vuelta al mundo